Nou Glossari General Lul·lià

NGGL
Un accés al corpus lèxic de l'obra catalana de Ramon Llull

El NGGL és una eina en xarxa que permet accedir a l'enorme corpus lèxic de l'obra catalana de Ramon Llull. Integra dues obres lexicogràfiques, publicades originalment en paper, sobre l’obra de Ramon Llull.

  1. El Glossari General Lul·lià (GGL) de Miquel Colom (Palma: Editorial Moll, 1982-1985), publicat en cinc volums, i que constitueix, avui per avui, l’aportació més rellevant al coneixement del lèxic català de Ramon Llull, atès que recull —amb prop de 20.000 entrades— el vocabulari d’una gran part de les obres lul·lianes  que hem conservat en català, en concret 54. És, doncs, un diccionari de mots. Hom pot consultar-lo a l’apartat «Glossari» del NGGL.
  2. El Diccionari de definicions lul·lianes d’Anthony Bonner i Maria I. Ripoll (Palma: Servei de Publicacions de la Universitat de les Illes Balears, 2002), que recull unes 600 definicions de termes de l’Art lul·liana, i també de la filosofia i de la teologia medievals, que el mateix Llull fa a les seves obres, tant catalanes com llatines. És, doncs, un diccionari de conceptes. Hom pot consultar-lo a l’apartat «Definicions» del NGGL.

 

Accedeix al NGGL

Colom emprengué la redacció del GGL el 1977, després de trenta anys de buidatge d’obres lul·lianes. El 1982, quan començà a publicar-se el GGL, només havia tingut en compte edicions anteriors a 1950. El cinquè i darrer volum del GGL (1985), però, es clou amb un apèndix d’afegits i esmenes (p. 399-412) que, en gran part, recull addicions corresponents a les lletres A-N de quatre noves edicions buidades a partir del volum III (1984). Cal tenir en compte, encara, dos suplements  del GGL publicats a la revista Studia Lulliana, que incorporen el buidatge de noves edicions. Un dels problemes que presenta el GGL és, doncs, una dispersió de la informació entre cinc volums, un apèndix i dos suplements, que obliga el lector a consultar diverses fonts.El novembre de 2016, coincidint amb el final de l’Any Llull, el Centre de Documentació Ramon Llull  va presentar el NGGL, que posava a disposició de la comunitat científica i també del públic en general la versió informatitzada en xarxa del GGL.

Al GGL, la informació referent als mots no es presenta organitzada sota un lema, amb indicació de les variants gràfiques documentades, sinó que les variants gràfiques dels mots hi consten com a entrades que, normalment —però no sempre—, remeten a l’entrada principal, i viceversa. El mateix autor, a l’epíleg de la seva obra, advertia: «Cal, doncs, que els possibles usadors del glossari posseeixin una certa imaginació per a poder pensar que la grafia enreviscolada d’un mot pot respondre a una altra més correcta del mateix mot, inclòs dins els nostres volums.» (GGL, vol. V, p. 413). Un diccionari ordenat per formes i no per lemes és, sens dubte, una anomalia; això no obstant, ofereix un avantatge de cerca quan un usuari no sap reconèixer el lema corresponent a una determinada forma.

El NGGL resol aquests problemes mitjançant la digitalització i la informatització de tots els materials del GGL perquè integra les diverses fonts on va ser publicat en una única base de dades. I encara perquè, bo i respectant les entrades del GGL, agrupa les diferents variants d’un mateix mot sota una forma normalitzada, de manera que l’usuari pot localitzar la veu objecte del seu interès en totes les variants que s’hi relacionen.

El NGGL  incorpora veus, accepcions i exemples nous provinents d’edicions lul·lianes recents, especialment de la NEORL; aquestes veus, accepcions i exemples es diferencien dels originals del GGL perquè apareixen precedits del signe + i es poden localitzar fàcilment posant aquest signe en el camp «En les definicions» de la cerca avançada. Estem parlant, per ara (desembre 2021), d’unes 400 fitxes afectades, entre entrades noves i exemples nous que s’han afegit al corpus primitiu. Alguns exemples:

  • Gràcies a la nova edició del Llibre de contemplació (2015-2020), s’ha registrat, per primer cop, el mot «pu» i la seva variant «puu». Els diccionaris, fins ara, només havien registrat com a «puu» un mallorquinisme que designa la puça de mar (Talitrus saltator). Tanmateix, Llull, a l’obra parla de «pu» però no es refereix a la puça de mar sinó al paràsit (siphonaptera), així que la forma ara registrada per primer cop és la més antiga; el que succeeix és que l’editor de l’obra, Miquel Ferrà (1910) havia corregit aquesta forma per «puça» de manera que la forma original havia quedat amagada en els manuscrits de l’obra.

  • També es deu a la nova edició de la Doctrina pueril (2005) la forma «abba», ‘àbac’, en comptes de la registrada anteriorment al GGL, «alba»,  que era un error de lectura de l’edició anterior (1906). La primera documentació d’«abba» fins ara era de Joan Esteve (1473). El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Coromines (I, 192a, 45-46) interpreta «alba» com a «forma deformada» d’un no documentat «àlbac».

  • Els termes «alcavot», «alcavota» i «alcavoteria» no s’havien registrat en Llull, i per tant no apareixien en el GGL. Ara han aparegut en la nova edició del Llibre de contemplació (2015-2020), en un passatge que el mateix Ramon va variar (va preferir parlar de l’ofici de «correteria» en comptes del «mester d’alcavoteria») en la segona versió de l’obra que és la que llegíem fins ara (1910).