El 19 de novembre Roger Vilà, de la Universitat de Girona, va presentar el volum La «Musa vigatana» (1803) de Marià Torrent i Vinyas, l’edició d’un manuscrit inèdit que recull l’obra d’aquest poeta de finals del Barroc. Vilà va començar advertint que, si bé Marià Torrent i Vinyas no pot ser considerat un poeta de primera fila, és un bon testimoni per contextualitzar el tombant del segle XVIII. Va presentar la biografia de l’autor (1779-1823) a partir de textos d’arxiu i de dades extretes dels seus poemes. 

La Musa vigatana inclou retrats de personatges històrics, arengues contra els francesos, obres satíriques i composicions populars com les “crides de bou". Els poemes van acompanyats d’uns aclariments detallats que ajuden a contextualitzar-los i aporten una visió de l’època. Es tracta de 6350 versos, dels quals 5447 són escrits en català i 904, en castellà. Tal i com s’explica al comentari del poema 81, Torrent i Vinyas escull el català per fer-se entendre i reserva el castellà per als assumptes seriosos. La dècima és el tipus de composició més freqüent, però també hi ha sonets, col·loquis i una tipologia força variada. Els poemes escrits després de la Guerra del Francès tenen un to més seriós, incorporen moltes referències històriques i sovint són d’assumpte religiós o, en algun cas, de caire polític, però en general Torrent escriu poemes satírics, de circumstàncies, alguna anècdota, algun epitafi i diversos retrats. Les creacions de la Musa Vigatana informen sobre la vida quotidiana de Vic, com per exemple sobre l’extracció d’un queixal, la vida al col·legi, les vacances, els oficis perduts o bé sobre col·lectius com els criticaires o els polítics del moment. Vilà va presentar amb exemples el tractament de tots aquests assumptes, recollits tant dins del poema com en les anotacions que els acompanyen, de vegades fins i tot més extenses que les composicions, i va oferir també exemples dels diversos gèneres poètics. Va considerar l’obra de Torrent i Vinyas com un bon testimoni de la llengua i els costums del moment, i en va destacar el lèxic ric, amb força trets dialectals, i el retrat viu que fa d’una època poc estudiada a la qual aporta dades interessants. 

Vilà finalment va repassar la recepció de l’obra de Torrant i Vinyas, que ha estat vist com un autor més important des del punt de vista històric que no poètic. A La Renaixença, l’any 1875, Magí Verdaguer ja el va considerar més un versificador que no pas un poeta i Jaume Collell, ja al segle XX, el titllà d’imitador del Rector de Vallfogona.