La autoridad de la letra. Prácticas cautivas de escritura y oralidad és el títol que Pedro Cátedra, de la Universitat de Salamanca, va donar a la sessió del 15 de novembre de 2007. La intervenció del professor Cátedra respon, en certa manera, al plantejament de quines són aquelles situacions que, en l’àmbit literari i social, tendeixen a aparèixer després d’una situació de pressió, com poden ser la censura religiosa o civil a l’Estat espanyol del Segle d’Or. I també analitza de quina manera la censura és també un revulsiu que fa aflorar nombroses pràctiques reals i d’altres que no ho són tant i que arribem a considerar representatives. Els documents relacionats amb la censura tenen un control difícil, perquè sempre que se n’ha de fer una selecció és fàcil caure en una distorsió historiogràfica. Bona part de la documentació que Cátedra ha utilitzat al seu llibre La autoridad de la letra, centrat en aquest mateix tema, prové dels arxius inquisitorials. La resta de documents procedeixen dels arxius judicials, com ara les chancillerías del s. XVI, principalment, de Granada i Valladolid. El problema de la documentació dels arxius judicials de la chancillería és que quan es tracta de processos penals amb una resolució final, els documents només excepcionalment són guardats durant més de quinze anys. La Inquisició, en canvi, conserva tots els documents. 

Les col·leccions de manuscrits d’algunes biblioteques nobiliàries han permès la conservació de la major part dels textos que avui dia considerem canònics de la literatura castellana medieval. Hi ha, doncs, una notable distorsió historiogràfica, perquè el cànon està filtrat per un acte de col·leccionisme. 

Per parlar de l’actitud respecte dels llibres al XVI i XVII, Cátedra parteix d’un retrat que, cap al 1605-1606, un viatger alemany fa dels gustos dels lectors espanyols: “pocos autores buenos se hallan en romance [...] los que se tienen por los mejores son Fray Luis de Granada y Fray Luis de León, la Santa Madre Teresa de Jesús y Antonio Pérez”. Aquest tirolès, a través de l’observació “a peu de quiosc”, denuncia que hi ha una quantitat tan gran de sermonaris i llibres de devoció que fins i tot el Sant Ofici ha intentat de retirar-los. En aquest sentit, entre 1580 i 1620 nombrosos prohoms d’ordes religioses afirmen que hi ha un excés de lectures religioses i espirituals. 

L’interès de Cátedra rau, sobretot, en la documentació inquisitorial i judicial. Aquesta documentació és molt útil per tal d’analitzar determinats fenòmens com són la lectura, la conservació dels modes de lectura i l’escrit i, per últim, la biblioteca de la memòria durant els s. XVI i XVII. 

En el primer punt del llibre, Las metamorfosis por el libro, Pedro Cátedra recorre la història del dictamen que fa el viatger alemany al 1605. Es qüestiona quina és la importància que, per mitjà de la censura o per mitjà d’altres recursos, adquireix o té la pròpia ficció. Es pot exemplificar amb un passatge del Quixot: l’últim moment de la seva recuperació, poc abans de morir i de dictar testament. A l’Espanya del segle XVI, la lectura dels llibres de cavalleries tenia conseqüències que anaven més enllà del terreny de la ficció: els llibres de cavalleries “echan a hombre de su casa”, afirma a mitjan segle XVI Bartolomé Turlan, canonge d’Amberes. 

Sovint, els processos inquisitorials no totalment relacionats amb la lectura també ofereixen dades que permeten reconstruir una nova història de la relació de la societat amb els textos. Un mostra d’això és una altra categoria de documentació inquisitorial, els textos usats com a defensa. Concretament García Rodríguez, un sabater morisc i veí de Bolaños que fou acusat en un procés de la Inquisició perquè havia usat el nom de Déu en va, es defensà tot dient que el que havia afirmat, realment, ho recordava d’un conte del Llibre de Carlemany. Indubtablement, aquest morisc atribuí la responsabilitat de la seva afirmació a un llibre, que pel fet d’estar imprès ha de ser cregut. 

Finalment, Cátedra parla de l’existència d’una biblioteca no material, la biblioteca de la memòria. A saber, hi ha personatges que porten dins seu una biblioteca sencera i que poden reproduir textos que han estat prohibits a l’índex inquisitorial mig segle abans. L’existència d’aquests individus ha permès que s’hagi pogut estudiar la textualització de la memòria. 

A manera de conclusió, Pedro Cátedra insisteix en el fet que el procés d’aculturació tipogràfica dels s. XVI i XVII fa possible que el llibre visqui i es converteixi en un element normatiu, pel fet, només, d’estar imprès.