Laura de Castellet és especialista en música antiga i desenvolupa el seu projecte de tesi doctoral sobre el paisatge sonor i els primers esments d’instruments musicals en llengua catalana en l'obra de diversos autors medievals. En la seva intervenció al SLIMM va exposar les referències a instruments en l’obra de Ramon Llull, un dels primers autors que, en català, fa referència a instruments d’àmbit cortès i clerical, amb un lèxic que més endavant cauria en desús. Com li és habitual, també quan parla d’instruments, Llull diferencia entre dos sons, un que pertany a l’àmbit celestial, que eleva l’ànima; l’altre al banal, el joglaresc. S’hi associa una coloració musical, el primer és l’angèlic, més agut, i per tant amb més bona consideració moral. Ens trobem, en context occidental, en un moment de desenvolupament de la polifonia.

Llull fa referència especialment a la viula, o viola segons la denominació general de l’època. És el paradigma de les cordes fregades, un instrument pensat per produir una sola veu ressonant amb diverses cordes alhora, un so que embolcalla. Llull parla així mateix del llaüt, que provenia del món àrab i que devia conèixer bé en àmbit mallorquí. És dels primers occidentals a parlar-ne. També de la samfonia, nom genèric per a diversos instruments de la mateixa mena, entre l’organistrum, instrument catedralici, i la viola de roda, joglaresc. L’obra de Llull també conté referències a la caramella, un instrument de vent, senzill, que esmenta en entorn joglaresc. O l’instrument de percussió aduf o tempe, que descriu molt bé en un capítol del Llibre de les bèsties. També parla de seyns i esquelles, que són el terme corrent per campanes, designació usada en contextos més formals. La trompa és un instrument de ceràmica de molta potència d’ús militar. Llull no esmenta mai, en canvi, de l’anafil, instrument de vent metàl·lic emprat pels musulmans, que encara no havia estat introduït als exèrcits cristians. Tots aquests esments lul·lians contribueixen a dibuixar l’àmbit musical d’una cultura que apreciava el so i la música no només pel seu valor estètic, religiós o festiu, sinó també com a eines de comunicació a distància en contextos bèl·lics.

Arnau Vives