Francesco Senatore, de la Universitat de Napols, Federico II, va dedicar la sessió del 19 de febrer a explicar les celebracions que es duien a terme durant els regnats d’Alfons el Magnànim i del seu fill Ferran per commemorar «La conquista di Napoli (2 giugno 1442): tempi, modi e luoghi della sua trasfigurazione». Senatore situà al mapa la processó que des de l’any 1443 sortia de Nàpols cada dos de juny i arribava fins als afores de la ciutat, a Campovecchio, on se celebrava una missa, seguida d’un convit. Es tracta del mateix lloc on el rei havia instal·lat un campament militar a l’època de la conquesta i on va fer construir una fortalesa, l’església de Santa Maria della Pace i, després, un monestir mercedari (1442). Aquest gest és l’inici d’una maniobra d’ocupació simbòlica de l’entorn que el monarca no només articula mitjançant la festa, sinó també a través d’una sèrie d’instal·lacions reials al llarg de l’itinerari de la desfilada, que pretén recuperar els espais de la gesta bèl·lica. Així doncs, per indicació testamentària del Magnànim i com a record de l’entrada de l’exèrcit aragonès a Nàpols per un pas subterrani també es faran edificar dues capelles: una a l’inici del túnel (dedicada a sant Jordi) i una al final (en honor a sant Miquel). De fet, el rei atribueix la descoberta del passatge com a via d’entrada a la ciutat a una visió que va tenir de la Mare de Déu mentre dormia a la fortalesa de Campovecchio. Més endavant, el duc Alfons de Calàbria s’ocupa de fundar la vila de Poggioreale a Ogliuolo, un indret estratègic per assetjar la ciutat, on també hi havia hagut un campament militar de les tropes aragoneses. De la mateixa manera, Ferran i Alfons freqüentaren habitualment tota l’àrea denominada amb el terme Campus Neapolis per desenvolupar-hi activitats de caça, fins al punt de prohibir el conreu d’aquelles terres en benefici de la cacera i d’apoderar-se de les bonificacions del terreny, fet que comportà les queixes dels propietaris, entre les quals destaca la protesta d’Antonio Cicinello. 

El valor simbòlic, tant militar com religiós, que adquireix el paisatge que envolta la ciutat, sobretot Campovecchio, comença a gestar-se de forma contemporània als fets que determinen la conquesta de Nàpols. Així, l’estratègia d’autoexaltació i sacralització de l’empresa reial ja s’observa en la celebració de les tres misses de Nadal de l’any 1441 a Campovecchio i també és palesa en el canvi, certament intencionat, que es produeix el 26 de febrer de 1442 en la datació de les cartes i els documents de pagament registrats per la cancelleria. En la substitució de la fórmula «apud Picium falconem / en lo nostre camp de platja contra Nàpols» per «en lo nostre camp del siti perillós / in castris sedilis periculosi» s’emfasitza l’heroisme de la guerra alhora que augmenta l’expectativa de la victòria. A més, les obres historiogràfiques d’autors com Gaspar Pelegrí (1443), Bartolomeo Facio (1446-1447), Manfredi, el Panormita i Lupo de Specchio (1469), que destaca la figura del primogènit a Campovecchio, contribueixen a magnificar la fortalesa de Campovecchio i els fets que s’hi associen. 

Tot i que Ferran manté la tradició del dos de juny, no només modifica la trajectòria de la desfilada (que aleshores culminarà en una celebració a Poggioreale), sinó que també prioritza el component cortesà de l’acte per damunt del caràcter militar. Així, a l’època del Magnànim participaven a la processó el monarca, l’arquebisbe, els ordes religiosos i els ballesters, entre els quals els que havien format part de la conquesta de Nàpols. Després de la cerimònia religiosa, els ballesters duien a terme proves d’habilitat. En canvi, durant el regnat de Ferran no es documenta la presència de religiosos i ballesters ni la realització d’activitats de caire lúdic com les que els darrers havien protagonitzat, mentre que se sap que els ambaixadors estrangers sí que eren convidats al seguici. De fet, el rei, en lloc d’oferir un àpat a l’aire lliure com havia fet el seu pare, va fer organitzar un banquet a la residència de Poggioreale de forma exclusiva per als membres de la cort. 

Finalment, Francesco Senatore comparà la celebració de Nàpols amb altres processons de l’àrea ibèrica, com les que tenien lloc a València el nou d’octubre, en record de la conquesta de la ciutat per Jaume I, i la de la festivitat de sant Jordi, en què els ballesters tenien el mateix paper que els de Nàpols en els anys del Magnànim. Però, a diferència d’aquest casos, la commemoració del dos de juny no té una representació ciutadana. El recorregut de la processó surt de la ciutat fins al Campus Neapolis i està lligada estretament a la figura del monarca, sense que hi intervinguin els ciutadans ni s’incloguin a l’itinerari llocs representatius per a ells, com serien les llotges. Tant és així que les cròniques ciutadanes no reporten la cerimònia, que es coneix a través del testimoni dels ambaixadors que eren a Nàpols el dia assenyalat. I encara, la festa es comença a celebrar tot just un any després dels fets, de manera que és fruit de l’ambient d’eufòria que ja s’intuïa mesos abans de la victòria dels aragonesos. Per tant, tot i que l’ocupació simbòlica de l’espai és una constant a tot el domini catalanoaragonès durant els regnats d’Alfons i de Ferran, cal reconèixer el caràcter peculiar de la processó de la conquesta de Nàpols, desvinculada del component ciutadà d’aquesta mena de celebracions. La festivitat del dos de juny esdevé així una manifestació més de poder per part de la monarquia.