Raquel Parera, becària de doctorat de la Universitat Autònoma de Barcelona, va exposar el 22 de febrer de 2007 Andreu Febrer i la seva traducció de la «Commedia» de Dante, seminari sobre els resultats del treball de recerca que ha llegit recentment. L’objectiu de la tesi doctoral, ara, és continuar estudiant la traducció d’Andreu Febrer i la llengua a partir d’una edició de l’Infern que tingui en compte les varia lectio de la transmissió italiana publicada fins avui. Tot i que la feina de Parera encara està en procés, Parera va resituar, primerament, la figura d’Andreu Febrer i va resoldre, en segon lloc, algunes qüestions relacionades amb l’estudi del manuscrit. 

De l’examen de la documentació exhumada fins al moment, es desprèn una biografia de Febrer regida per la seva formació de lletres, cosa que l’acosta més a Bernat Metge, funcionari cancelleresc com ell que de ben segur coneixia, ja que tots dos van treballar a l’escrivania de Joan I i Martí l’Humà. 

La traducció de la Commedia formà part de l’activitat literària de Febrer. El colofó de l’únic manuscrit que n’ha pervingut, conservat a la biblioteca d’El Escorial amb la signatura L.II.18, ha donat lloc a interpretacions diferents segons la crítica. L’explicació més plausible per Parera és que el colofó, tot sencer, es correspongui amb el de l’autògraf i s’hagi anat reproduint al llarg de la transmissió manuscrita fins arribar a L.II.18, de manera que dataria la traducció de la Comèdia i no pas la còpia conservada. Coincideix amb Martí de Riquer, tot assumint el 1429 com a data de finalització de la traducció. 

Hi ha diversos indicis paleogràfics i codicològics per datar L.II.18 a la segona meitat del segle XV: similituds amb alguns còdexs datats a la segona meitat del segle XV; la decoració de les inicials de tercina o la filigrana del paper. També hi ha evidències textuals –errors manifestos tant en la còpia com en les correccions– que contribueixen a corroborar que el còdex no pot ser autògraf ni idiògraf, sinó una còpia posterior. 

La nova col—lació ha permès descobrir que el manuscrit és acèfal. El còdex conservat no revela a qui va dedicar Andreu Febrer la seva traducció, però reprenent una hipòtesi poc difosa de Riquer, pot arribar a la conclusió que, molt probablement, dediqués la seva obra a «lo rey don Alfonso, rey d’Arago». 

El manuscrit mostra dos processos de correcció que Parera ha examinat críticament per tal de determinar-ne el valor ecdòtic. Tenint en compte aquestes correccions, ha establert els criteris de fixació del text. 

Raquel Parera va acabar la seva intervenció afegint-hi que la transmissió de la traducció de Febrer va ser més abundant del que ens faria pensar l’únic manuscrit conservat. A banda dels indicis textuals que fan suposar l’existència d’altres testimonis, n’existeix un manuscrit a Sant Miquel dels Reis, i es conserva un inventari de finals del segle XV que registra un altre exemplar de la Commedia en català a casa d’un important mercader. Aquesta dada d’inventari demostra que la circulació de la traducció de Febrer va ultrapassar els cercles estrictament cortesans i es va prolongar en el temps, almenys una cinquantena d’anys després de la seva culminació. Això demostra l’interès que devia desvetllar, ja en època medieval, la traducció catalana en vers d’una de les obres cabdals de la literatura de tots els temps.