Esteu aquí

Poesía e imagen en el Renacimiento: el caso de Garcilaso de la Vega

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 12 abril, 2011 - 19:30
Programa: 

Roland Béhar, de la Universitat Paris-IV Sorbonne, el 12 d’abril de 2011 va proposar una relectura de l’obra poètica de Garcilaso de la Vega a través de l’anàlisi retòrica de les imatges dels seus poemes i, d’aquesta manera, va presentar la part més metodològica de la seva tesi doctoral, defensada recentment a la Sorbonne, sobre la Poesía e imagen en el Renacimiento: el caso de Garcilaso de la Vega. Béhar va començar precisant l’entorn humanístic en què Garcilaso va desenvolupar la seva obra i en va destacar la profunda formació retòrica. Va fer notar que el tractament de la imatge està estretament relacionat amb els tractats de retòrica de finals del segle XV i de principis del XVI, a través d’autors com Tasso, Alberti o Fuscano. Per demostrar la importància de la imatge en la seva poesia, Béhar va presentar noves propostes de lectura d’alguns poemes de Garcilaso i va establir-ne els lligams amb la tradició clàssica, com per exemple amb Virgili o la poesia elegíaca antiga, i també amb la poesia i els tractats dels segles XV i XVI. L’obra de Garcilaso incorpora imatges o reflexos de mites i històries anteriors i els concedeix una importància que no havien tingut en altres èpoques. 

Béhar va posar de costat l’obra poètica de Garcilaso amb els textos de retòrica que circulaven a l’època, la majoria publicats a Nàpols a l’entorn de l’any 1500, textos en els quals es parla de la imatge com una fantasia imaginativa que presenta amb molta vivesa les coses absents. Un d’aquests tractats és el Llibre VI de Quintilià, que reflexiona sobre la teoria de les passions i explica la relació entre poesia i imatge. Un altre text teòric a tenir en compte és l’obra de Fuscano De la retorica et poetica facoltà, de 1531, en la qual es parla de la figura del poeta seguint, gairebé literalment, el que considerava Landino sobre Dante, però aplicat al discurs de la poesia en general. Tot seguit, va mostrar algunes pintures que queden reflectides en Garcilaso i va fer notar que els seus poemes, en comparació amb obres d’èpoques anteriors, tenen una més gran eloqüència a l’hora de descriure les imatges i el moviment. Una de les imatges que millor ho exemplifiquem és la del sonet XXII, una cabellera al vent, molt recurrent a l’època, que Béhar va relacionar amb els textos teòrics en els quals Alberti escriu sobre la manera com cal pintar els cabells i les branques dels arbres. Un altre dels poemes analitzats van ser els versos 235-240 de l’Elegía I, que connecten amb l’Stanze per la giosta, d’Angelo Poliziano, i amb imatges que provenen de Petrarca i la tradició clàssica (Ovidi, Virgili). La recreació d’imatges clàssiques també es fa palesa en el sonet XI, en el qual Garcilaso recull i renova el mite d’Apol·lo i Dafne. Finalment, Béhar va mostrar una de les imatges més recurrents a l’època, tant a nivell pictòric com literari, la d’una dona adormida i recolzada. En pocs anys, el motiu va tenir una força visual molt important i la poesia de Garcilaso representa la mateixa imatge en alguns dels seus poemes com l’ Ègloga II (vv. 1369-1378 i vv. 778-786). La sessió es va tancar amb una reflexió al voltant de les confluències entre els textos teòrics, els textos literaris i la pintura, que en qualsevol cas formen part d’unes mateixes coordenades epocals i es retroalimenten constantment.