Francesc Feliu i Torrent, professor d’història de la llengua a la Universitat de Girona, va participar el 29 de novembre del 2007 amb una conferència sobre La qüestió dels castellanismes en la llengua literària del Barroc, un tema molt poc fressat pels estudiosos. Feliu analitza els escrits de Francesc Fontanella i de Josep Romaguera, perquè són els autors que articulen els registres més cultes i que, per tant, fan servir volgudament més interferència de la llengua de cultura del moment: el castellà. I com a resultat d’un primer anàlisi dels castellanismes comuns en aquests dos autors constata un fet nou: malgrat el que s’havia suposat fins ara els castellanismes no formen un grup homogeni i, per tant, requereixen un estudi rigorós per ser tractats segons les seves característiques específiques. Prèviament cal desestimar, però, aquells mots que no són castellanismes tot i que ho pogueren semblar a primer cop d’ull perquè simplement seguien hàbits ortogràfics, morfològics o gramaticals que exageraven l’aparença d’interferència lingüística sense tenir realment influència castellana, un fet molt freqüent abans de la reforma fabriana. És el cas de l’ús de y en comptes de i, de mia enlloc de meva, etc. Deixant de banda aquests falsos castellanismes, estableix fins a tres grups diferents: el primer l’integren els mots que funcionen com a cultismes; el segon, els castellanismes purs; i finalment l’últim grup engloba els termes que només actualment serien considerats castellanismes perquè són desviacions de la normativa establerta, però que en realitat seguien els procediments gramaticals d’evolució lingüística habituals del català i, per tant, haurien pogut ser inclosos sense cap problema dins del lèxic català en el moment de la normalització fabriana, si no hagués prevalgut un criteri de distanciament respecte de la llengua castellana. 

És important tenir present que l’ús de cultismes venia motivat per la voluntat d’incorporar lèxic procedent de les llengües de prestigi, que en aquell moment eren el llatí i el castellà, en un català literari que s’allunyava de les formes més col·loquials i que pretenia ser artificiós. El conferenciant adverteix els elements que componen aquest primer grup són diversos, perquè no només hi ha castellanismes cultes purs, sinó també llatinismes amb aparença de castellanismes i un altre conjunt específic de mots, els noms propis -principalment mitològics-, que seguien els hàbits castellans no amb la voluntat expressa de fer ús del castellà, sinó perquè no hi havia cap alternativa en català. Aquest mateix motiu explica l’existència del segon gran grup, el dels castellanismes purs. Feliu els classifica en tres subapartats: els noms propis, els neologismes i els castellanismes amb una antiga tradició catalana documentada. Pel que fa a l’últim grup, el dels mots que presenten una evolució lingüística correcta en català malgrat la seva proximitat a les formes castellanes, és potser el grup més controvertit a causa de la nostra percepció postfabriana. Per identificar-los Feliu té en compte no ja l’ortografia sinó l’estructura gramatical del català i els seus mecanismes evolutius. És el cas de mots com “olvidar” o “numerós”. 

Aquest anàlisi porta a desmentir l’opinió general, que considera molt estesa la interferència lingüística del castellà en el català del Barroc. Feliu remarca que la influència lingüística es mou en un altre nivell, és a dir, no es tracta tant d’un apropiament del lèxic com d’una preferència sistemàtica de les formes catalanes més properes a la llengua de prestigi del moment, el castellà, en uns determinats registres, els més artificiosos, com són els escrits literaris de Fontanella i Romaguera. Si hom compara aquesta tendència de l’Edat Moderna amb la codificació actual del català queda palès el gir de Pompeu Fabra, amb la mirada fixa a l’Edat Mitjana.