Esteu aquí

«Joan Roís de Corella. Edizione e traduzione»

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dijous, 13 desembre, 2007 - 19:30
Programa: 

El dia 13 de desembre de 2007 el títol de la sessió fou Joan Roís de Corella. Edizione e traduzione. La conferenciant, Annamaria Annicchiarico, de la Universitat Roma Tre, va començar presentant el projecte del departament de Literatura Comparada de la Universitat de Roma Tre anomenat “Estudis Filològics i de Traducció”, del qual és la responsable i que versa, entre d’altres, sobre les edicions i traduccions dels textos medievals catalans, com ara els de Joan Roís de Corella. A l’hora de traduir un text cal tenir en compte diversos factors. Primerament, disposar d’un text estable, una edició intel·ligible i anotada, facilita molt la feina del traductor. En segon lloc, l’edició d’una traducció hauria de comportar una col·laboració estreta entre editor i traductor, perquè traduir i editar no són pas operacions autònomes. Sovint l’edició d’un text traduït és un exercici de responsabilitat perquè el traductor ha de fer de lector i l’editor ha d’aprendre a valorar i a resoldre, necessàriament, algunes qüestions per tal de poder fer una traducció adequada del text. 

La base de la traducció és, per Annicchiarico, el fet que la traducció definitiva és una contradictio in terminis, ja que no existeix una traducció definitiva, sinó que hi ha diverses aproximacions a una traducció literària. Així doncs, la traducció ha de comportar, per força, una tria: cal, primerament, escollir els textos objecte de la traducció, cal determinar-ne els destinataris –especialistes o no–, cal estructurar l’aparat segons la finalitat de l’edició, etc. 

Prenent Joan Roís de Corella com a model, Annicchiarico es planteja la possibilitat que existeixi, en la pluralitat de les obres de Corella, una idea constant de la literatura o una norma d’escriptura. La tradició de la traducció corellana es caracteritza per les variants, per la mouvance. El text no es materialitza en un producte final, sinó que està condicionat per diversos elements, com ara condicionants històrics o ambientals, de recepció... Aquesta mouvance ajuda a fer créixer l’interès pel text i per la traducció i ajuda a fer-ne la interpretació. És per això que a l’hora de traduir els textos de l’autor valencià hem de tenir en compte: la mobilitat del text, el respecte de “l’alt estil gentil de vulgar en valenciana prosa” i el destinatari, eminentment un públic femení que demana una paraula espectacular i teatral. 

Quan es tradueix un text com la Tragèdia de Caldesa, és necessari analitzar-ne i interpretar-ne el significat historicocultural. A més, l’ambigüitat i la ironia del text fan que a vegades trobem una traducció caracteritzada per l’estranyament. Les peculiaritats estilístiques del text, també, produeixen que s’hagi de vigilar amb les solucions preses pel traductor. Per exemple, en el cas de la Tragèdia de Caldesa, s’opta per una solució sintàctica coherent que ajudi a preservar el registre que escull l’autor. Quant al lèxic, ínclita és un adjectiu arcaic i solemne, però és bo no substituir-lo, perquè aquest mot té unes connotacions molt determinades que ajuden a entendre l’ambient en què l’obra va ser escrita. “Adéu sies, manyeta”, que Annicchiarico tradueix per “Ciao bellezza”, és una salutació difícil de traduir, perquè cal buscar-ne l’efecte irònic i metafòric que cercava l’autor. És a dir, el fet que el traductor hagi triat un mot determina que hagi de fer-ne una anàlisi ecdoticointerpretativa que l’ajudi a trobar el que suggeria originalment el text. 

En conclusió, l’intent de trobar no només l’efecte passional del text font, sinó també el ritme, la llengua, la sintaxi i la metàfora fa difícil, a vegades, la compatibilitat amb el text traduït, el valor estètic i autònom del qual tampoc no s’ha de perdre de vista.