Esteu aquí

Fortuna europea del Petrarca latino: il caso del 'De remediis utriusque fortune' (secoli XIV-XVI)

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 15 març, 2011 - 19:30
Programa: 

Romana Brovia (Università di Torino) va impartir el seminari Fortuna europea del Petrarca latino: il caso del De remediis utriusque fortunae (secoli XIV-XVI), una obra d’àmplia difusió a través del temps (durant prop de cinc segles) i de l’espai (abraça gairebé tot Europa), considerada un dels fenòmens fundadors de la cultura moderna per Amedeo Quondam, atès que esdevingué un vehicle de transmissió de la cultura clàssica. Brovia va caracteritzar la recepció del De remediis del s. XIV al s. XVI a través de la descripció dels aspectes que n’han marcat més la tradició i de l’anàlisi de les reescriptures modernes principals de l’àrea francoborgonyona, els Països Baixos meridionals i, en algun cas, Alemanya, ja que en aquestes àrees el text fou col·leccionat, reescrit i traduït de forma més profunda i precoç que en qualsevol altre lloc d’Europa. L’únic tipus de recepció que no es dóna en aquesta zona és la que té lloc a Itàlia, a Catalunya i, en casos puntuals, a Anglaterra. 

Petrarca exposa al prefaci del De remediis, dedicat a Azzo da Correggio, la voluntat d’oferir unes eines útils per al creixement moral del lector, ja que viu en una societat dominada per la fortuna, entesa no com a divinitat, sinó com a incapacitat de l’home de controlar les pròpies passions. Per a l’autor, la salvació rau en l’estudi dels clàssics, per això recull a la pròpia obra sentències i exemples antics amb una finalitat mnemotècnica. Però la reelaboració petrarquesca d’aquests materials, a diferència dels repertoris que continuaran confeccionant els humanistes, dóna lloc a un producte nou: un diàleg filosòfic entre la Raó i les quatre passions de l’ànima, que debaten, a partir de l’experiència i de les fonts clàssiques, sobre les nocions del Bé i del Mal en la vida humana. L’obra es divideix en dos llibres: l’un, dedicat a la fortuna pròspera, l’altre, a la fortuna adversa; caracteritzats tots dos per la manca de comunicació real entre els interlocutors, perquè, com ha posat de manifest Enrico Fenzi, les passions no poden respondre a una estructura logicoargumentativa per definició, ja que representen la falsa opinió del poble. 

Pel que fa a l’anàlisi de les operacions de difusió del De remediis, transmès en 50 manuscrits francesos i flamencs, distingim entre tres tipus d’intervencions: a) la conservació del text original (en gairebé 25 ms.); les traduccions franceses (de 1378 i 1503) i les imitacions i compendis en llatí (13 ms.), als quals podríem afegir-hi un únic cas d’abrégé, la Margarita poetica d’Albrecht von Eyb (1459). El text original circulava fonamentalment a les cancelleries franceses (l’avinyonesa de Benet XII i la parisenca de Carles V i Carles VI) i als centres monàstics més importants del nord de França i dels Països Baixos borgonyons, sobretot a la congregació de Windesheim. Similarment, les traduccions franceses van ser produïdes a la cort de França, tot i que la més antiga es va difondre, per emulació, a les biblioteques de la noblesa i a les col·leccions privades dels burgesos laics, on el domini de la llengua llatina era menor i es tenia consciència d’un cert nacionalisme lingüístic. La traducció de 1378, realitzada per Jean Daudin, a més d’ultrapassar l’àmbit de la cort, és notable perquè: a) es tracta de la primera vulgarització d’una obra de Petrarca, b) transmet el text complet, c) només la separen de la redacció original (1366) poc més d’una desena d’anys i d) Daudin tradueix el text mot per mot en lloc d’optar per la paràfrasi de sentències senceres i no hi introdueix comentaris i glosses com feien els seus contemporanis. Com es desprèn del pròleg del traductor, la lectura del text havia d’anar acompanyada de la consulta d’un glossari escrit per Daudin (no conservat) i de la traducció de Tit Livi de Pierre Bersuire. Per tant, les tres obres es devien trobar a les mateixes biblioteques perquè el lector-estudiós ideal pogués extraure’n el màxim profit. De fet, el De remediis també va deixar empremta a la tradició gràcies al fet que els traductors utilitzessin les vulgaritzacions disponibles per extraure’n informacions històriques, mitològiques o geogràfiques, com és el cas de Simon de Hesdin a la traducció del Facta et dicta de Valeri Màxim, en el qual empra materials de l’obra que ens ocupa, entre d’altres. 

L’any 1503, un traductor anònim de Rouen enllesteix, per encàrrec de Lluís XII, una nova traducció del De remediis que no presenta cap relació amb la primera, malgrat que encara circulava, atès que l’edició de 1524 reporta el text de Daudin. Tot i que també es tracta d’una traducció fidel, el paratext de la nova versió testimonia un canvi d’intencions respecte de Petrarca i de Daudin: el traductor situa els doctors de l’Església, els filòsofs morals, sant Agustí i Boeci per davant de les fonts clàssiques, mentre que no esmenta els historiadors, científics i poetes als quals feien referència els seus predecessors i mostra un canvi de mentalitat pel que fa a la figura del monarca, al qual ja no atorga un rol pedagògic, com havia fet Daudin, sinó que considera que, per la posició que ocupa, és més susceptible que ningú a la influència de les passions, que ha d’aprendre a controlar. Aquesta mentalitat també és palesa al pròleg de l’edició de 1524. 

Quant a les reescriptures de l’obra en llatí, són les següents: De remediis utriusque fortunae, escrit abans de 1403 per Adrien Monet; De liber quattur passionum animae, d’un monjo alemany (1453) i Speculum mortis, d’un monjo holandès (meitat s. XV). Brovia va desmentir que la reelaboració de Monet, la més interessant com a objecte d’estudi, sigui una cristianització del l’obra de Petrarca: els materials clàssics hi són presents, tot i que hi ha una selecció dels textos més útils per al nou context espiritual de l’obra, confeccionada al cor de la Devotio Moderna. A diferència d’aquestes obres, l’abregé d’Albrecht von Eyb és un manual de retòrica llatina que ofereix una rica selecció de sentències, entre les quals el De remediis hi ocupa una posició important. La llarga difusió d’aquesta obra, sobretot a través de la impremta, és un exemple més de la diversitat de vies en què es va transmetre el De remediis, que va arribar a una obra com La Celestina de Fernando de Rojas a través de la Margarita poetica.