Esteu aquí

El sainet de màgia en català a l’època de la Il·lustració

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 29 març, 2011 - 19:30
Programa: 

Anna Maria Villalonga, professora associada de la Universitat de Barcelona, el 29 de març de 2011 va presentar una part de la seva tesi doctoral en curs, la que tracta del sainet de màgia en català durant la Il·lustració. Va començar establint la situació del teatre a l’època, un espectacle de masses amb unes cartelleres de programació variada i heterogènia. Dins de la dramatúrgia més popular, eren especialment rellevants les comèdies de màgia, que gaudien d’un èxit clamorós, gràcies sobretot a l’espectacularitat de les representacions del moment. Els teatres aprofitaven els avenços tècnics més sofisticats i exhibien unes innovacions escenogràfiques significaven un gran reclam per al públic. És a causa d’aquest èxit que el conreu de les comèdies de màgia també es va estendre al teatre breu. Cal dir que, tot i que estava mal vist estèticament, era considerat vulgar i poc edificant i sovint perseguit per la censura i l’Església, el teatre popular representava el manteniment de l’ordre social i moral de l’època. 

Villalonga va fer un repàs a la tradició del sainet i a les característiques pròpies del gènere durant la Il·lustració. Els sainets de màgia tenien com a finalitat més destacada la diversió de l’auditori per mitjà de procediments i estratègies manllevades del teatre llarg. Al mateix temps, buscaven desmitificar la comèdia de màgia mitjançant la paròdia, però es tractava d’una paròdia afable, ingènua, sense cap crítica seriosa al darrere. Cal dir que els elements màgics del sainet no són gairebé mai el tema central de l’obra, sinó un recurs jocós dins d’una obra que recrea la quotidianitat, i aquest contrast entre la vida diària i el fet màgic, sobrenatural, és la base de la desmitificació. Villalonga també va distingir entre «la màgia blanca», procedent de les comèdies de sants i relacionada amb el dimoni i els miracles, i «la màgia negra», en la qual els principals motius són les bruixes, els encanteris i els conjurs. Una de les funcions principals de la màgia en les comèdies era, al marge del component humorístic, resoldre conflictes argumentals. És cert que els episodis màgics, hiperbòlics i caricaturescos, servien als personatges per a l’escarni, la mentida i l’engany, però els sainetistes sovint utilitzaven la màgia només per resoldre un desenllaç, per la qual cosa aquestes peces no poden ser considerades pròpiament «sainets de màgia». Els elements màgics més recurrents són els encanteris, les aparicions fantasmagòriques i l’ús d’objectes amb poders especials, i un dels procediments lingüístics més propis del gènere és la repetició de fórmules (exclamacions, advertències, cançons, frases fetes, etc.), una estratagema pròpia de l’humor. 

Villalonga va exemplificar el seu discurs amb fragments d’El sainet del marquès cuinat, el Sainet de l’estudiant màgic o l’ànima del senyor Libori, El sainet de l’estudiant màgic, l’Entremès de la burla de marit i muller o l’Entremès de les nous espantadores o la treta de dos estudiants, entre altres, i va confirmar l’existència d’un sainet de màgia en català totalment inserit en el seu context. Es tracta d’un sainet amb elements màgics casolans, sense gaires sofisticacions i revestit de quotidianitat, amb personatges senzills de la menestralia i de la petita burgesia. Hi destaca l’element costumista i el que fet que no incorpora personatges mitològics, tot i que comparteix amb la dramatúrgia del seu entorn les característiques pròpies de l’evolució del gènere, tant en els temes com en els procediments i motius. Aquesta quotidianitat del sainet és segurament el tret identificador que situa aquest teatre a l’avantsala de la comèdia ciutadana i del quadre de costums.