Esteu aquí

«Cendres de Troia: el pintor Miquel Bestard i la pintura d'argument literari (Mallorca, ca. 1600)»

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dijous, 10 abril, 2008 - 19:30
Programa: 

Marià Carbonell, professor d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona, connectà literatura i pintura en la societat mallorquina de l’Edat Moderna en una conferència el 10 d’abril sobre qui fou un dels seus pintors més prolífics i coneguts, recentment rescatat de l’oblit: Cendres de Troia: el pintor Miquel Bestard i la pintura d'argument literari (Mallorca, ca. 1600). L’any 2007 Marià Carbonell preparà i redactà els textos del catàleg que sorgiria a partir de l’exposició de l’obra bestardiana, Cendres de Troia. El pintor Miquel Bestard (1592-1633), que va tenir lloc a Palma de Mallorca del 23 de febrer al 21 d’abril i de la qual ell en fou també el comissari. En observar l’estat del patrimoni artístic català en aquest període, desaparegut gairebé per complet si més no en les obres de temàtica profana, Carbonell separa la fortuna de Mallorca de la de la resta del territori català per la gran quantitat de llenços conservats a l’illa. No obstant, els inventaris i diferents documents evidencien la gran profusió de pintura profana tant al principat com a Mallorca, en detriment de la pintura religiosa, que seria substituïda per retaules. I malgrat que l’autoria és normalment desconeguda, hi ha un nom que es va repetint als inventaris del segle XVII: Miquel Bestard, anomenat “es pintor loco”. 

D’aquest pintor, Carbonell n’estudia la sèrie dedicada a la guerra de Troia A Europa, dins la temàtica profana i literària el cicle troià destaca al llarg del barroc a països com Itàlia, Països Baixos, Espanya i Portugal. Carbonell atribueix aquesta preferència a dos factors: al pes de la tradició renaixentista, que enaltia la mitologia antiga i especialment la llegenda homèrica; i a la construcció d’un heroi èpic, Odisseu, que funcionava com a model de virtuts. Així doncs, la influència de la tradició clàssica i l’exemplificació moral culmina a finals del segle XVI i principis del XVII en una eclosió de pintura homèrica, on destaca per sobre de qualsevol episodi l’incendi de Troia. La representació d’aquesta escena s’insereix en la tendència barroca a representar l’horror, i en particular tot tipus d’incendis. En l’obra bestardiana l’incendi troià és el tema més representat. La resta d’obres de l’autor són o bé convencionals (imatgeria religiosa), o bé d’una temàtica difícil de classificar. Carbonell considera que la predilecció del mallorquí pels grans espais naturals amb rerafons literari, on s’insereixen elements fabulosos aliens al relat mitològic, fan que la seva obra sigui encara avui dia enigmàtica. Finalment planteja dues qüestions: en primer lloc, i pel que fa al pintor, posa en dubte la pretesa demència amb què és conegut i, en segon lloc, en referència als receptors, remarca l’àmplia cultura humanística que deuria tenir l’elit urbana mallorquina, a desgrat del que avui hom pensa, i alhora observa el paper tan rellevant que desenvoluparen en aquell moment, perquè deixaren de mirar les obres pictòriques com a objectes de devoció i els concediren altres funcions més properes al nostre concepte actual d’art. Carbonell ens introdueix, per tant, en l’evolució del concepte d’art dins la societat mallorquina del segle XVII, en un moment de transició a tota Europa i de gran transcendència per al món artístic.